El president Puigdemont al seu discurs del passat 10 d’octubre:

“Des de la mort del dictador militar Francisco Franco, Catalunya ha contribuït tant com el que més a la consolidació de la democràcia espanyola. Catalunya ha estat no només el motor econòmic d’Espanya, sinó també un factor de modernització i d’estabilitat. Catalunya va creure que la constitució espanyola de 1978 podia ser un bon punt de partida per a garantir el seu autogovern i el seu progrés material. Catalunya es va implicar a fons en l’operació de retornar l’estat espanyol a les institucions europees i internacionals després de quaranta anys d’aïllament i autarquia.”

Les empreses generen riquesa, gràcies a la visió de negoci i l’estratègia empresarial que aprofita les oportunitats. Però no podem obviar que a les empreses el que afegeix valor i genera benefici és la producció, la mà d’obra.  Les comandes, les compres i les vendes, el consum, es fan sobre els productes i no sobre la gestió més o menys encertada dels directius, ni per les  més o menys tedioses tasques  de les estructures administratives i financeres.  Fins i tot, la economia especulativa està basada, en última instància, en els resultats que les empreses tenen envers la seva activitat productiva. Cal parlar doncs de producció, de riquesa productiva i, està clar, de treballadors.  Les empreses generen riquesa i a les empreses la riquesa la generen els treballadors.  A Catalunya la riquesa la generen els treballadors catalans i els milers d’emprenedors que conformen l’estructura econòmica Catalana.

Però els treballadors catalans no abandonem Catalunya, continuem al nostre lloc de treball, continuem sent el motor del país i la seva principal font de riquesa.

On són els sindicats i els agents socials? On són els partits polítics dels obrers? També tenen por?

De que tenen por les empreses?

Joan López