Em van donar la noticia un dia de Juliol, quan estàvem esperant el resultat d’una  prova, a l’hospital.  El Cor de les Corts havia estat prou fort per superar els entrebancs d’un munt de bons cartells presentats al concurs. I m’ho van dir: “la festa està en el cor de la gent del barri, que és el que li dona la vida… per això l’han triat”. “Anàvem descartant i el Cor sempre quedava… fins que va ser l’últim”.

I el resultat va ser positiu, es podria operar passat l’estiu. Era la millor opció, van dir els metges en la seva valoració professional. La opció més bona, un bon hospital, un equip mèdic experimentat i que així no podia seguir… Frases d’ànim  per afrontar amb esperança una intervenció de risc i complicada… Frases repetitives, de paraula i de pensament, per recolzar una difícil decisió.

I començat el Setembre va arribar el dia.

– Ha perdut molta sang però ha anat bé – Ens va dir el cirurgià dels cors.

I sí, ho semblava mentre menjava un iogurt, un parell de dies després. Bromes sobre l’hort i que demà me’n vaig!!

… va ser l’últim que li vaig escoltar.

Però el seu cor va ser prou fort per aguantar tot un mes d’entrebancs, la feblesa d’uns pulmons minimitzats per anys de fum i nicotina, unes arteries trencadisses impossibles de reparar i qui sap si alguna cosa més que no sortia en els gràfics de les màquines.

I a la fi no vam poder fer res per ajudar a aquell cor a mantenir la vida del meu pare.

El dia cinc d’Octubre de 2005 el Cor de les Corts, present a tots els aparadors, cridaner, modulant la circulació de les persones en les cruïlles, a dalt d’unes grans columnes que van posar, bategant el color vermell i groc del sentiment i de la festa, triomfava i donava vida al conegut barri barceloní. Però l’altre cor s’apagava, eren les onze del matí,  sense remei, allunyat  del batec del de les corts…  i el transplantament, el canvi d’un per l’altre, no va ser possible.

Anirem a portar-li flors perquè sàpiga que el recordem. Ara escric això i ploro perquè l’estimava…

vaig voler regalar-li el cor i va ser tard!

 

Joan López – octubre de 2005