El cafè i la llet, i la cullereta que ho remou tot
Article ja publicat al Dilluns 28 de Gener 2008,El professor de francès va llegir el poema. Escoltàvem el so pausat de les paraules, en silenci.
Notàvem la seva ment revivint l’escena, d’aquell mateix dia, al matí, o tant se val si va ser fa temps.
Una lliçó de la vida més simple, en francès.
Si ell havia deixat la seva parella, plorant. Si nosaltres érem nens, ignorants, de institut.
Deia i deia, una paraula i una paraula i un pensament i un vers.Com tancar els ulls per poder veure. Com la dolçor d’un petó… Fos al somni de matinada. O l’amargor del silenci que segueix als crits.
El cafè i la llet, i la cullereta que ho remou tot. T’estimo i deixa’m en pau, el dia i la nit. Remoure, una abraçada i un cop de porta, al sortir.. I com si res!
Sense parlar, sense mirar-nos, el poema es va acabar, vaig ajupir el cap, amb les mans sobre el pupitre vuit, entrecreuats els dits i estrenyent fort, tant se val si a estat aquest matí, ahir o ja fa temps …
I he plorat.
Joan López
Comentaris