El perill de ser propers

Temps de campanya i les fotografies dels nostres polítics pengen d’arbres i faroles per donar-se a conèixer. Solen ser imatges fruit del retoc fotogràfic per ordinador, que tracten d’amagar defectes i ressaltar virtuts de l’estètica. És habitual que els programes electorals portin l’oferiment de polítiques accessibles al ciutadà i presentin candidats propers a la “gent del carrer”.

Quan l’accessibilitat es porta a l’enganxada dels cartells electorals es pot raonar el següent: la part alta de la farola obliga a mirar de lluny i a aixecar el cap, la part baixa posa al candidat a la mateixa alçada del vianant i el situa en una posició més propera. A tots ens agrada que ens mirin a la cara i al nostre nivell i no tant que ho facin des de dalt amb la sensació d’observança prepotent que donen les alçades. Però l’accessibilitat te un risc, el risc de la pintada, del retolador gruixut de color negre, del bigoti estil “xarlot” i les olleres rodones, de la barba de la “mujer barbuda” o les dents del vampir…

Expressions intranscendents de la “conya” ciutadana que posen en evidència al “Photoshop” més potent o, en alguns casos, protesta intencionada del votant descontent i advers. Votarem i desprès els cartells no hi seran com a objecte de expressió, quedaran els polítics de carn i os. Assumiran llavors el risc de ser propers?

Joan López

maig del 2007

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *